Quedem 20 minuts abans de començar el partit i ja es noten els nervis dels nens i nenes de l’escola de bàsquet. L’últim entrenament del dia anterior ja estaven com a flams. Juguen el seu primer partit de bàsquet amb una altra escola del barri.
Salt inicial i comença el partit, no es compten els punts, no es xiula la majoria d’infraccions, el més important és passar-ho bé i millorar. Ja s’han oblidat de tots els nervis i comencen a esforçar-se de debò per a mostrar a totes les famílies que han vingut a veure el partit (no hi cap més gent a la banda!) tot el que poden fer.
El partit és un èxit. Tothom s’ha deixat la veu animant i cridant cada cistella, cada defensa; els nens i nenes acaben suats, cansats i satisfets conscients que probablement aquest moment serà molt difícil d’oblidar.
Els nens i nenes dels dos equips es donen la mà i es fan una foto conjunta. “Barrejats” criden els familiars mentre mòbils i càmeres no paren de fotografiar. Marxen tots amb les seves famílies. Avui el camí cap a casa serà un no parar d’explicar emocions als pares i mares.
Recullo pista satisfet i penso totes les vivències i emocions que encara els hi queden per viure en una pista de bàsquet. Moments bons i no tan bons, moments d’amistat, d’empatia, de tristesa, d’alegria, de frustració, de superació… Perquè tot això és l’esport. 1,2,3, Bosco!
